Ens fem eco de la indignació dels companys de Martorell Viu, que estan veient com es carregan l’Anoia.

Al poble on visc no s’estimen els rius, ni ara ni mai. Quan hi vaig arribar, fa trenta cinc anys ben bons, l’aigua de l’Anoia baixava tenyida un dia d’un color, un dia d’un altre, de manera que no era difícil veure el riu de color verd o vermellós. Llavors eren les papereres i les adoberies de tota la conca que sense cap mena de mirament hi abocaven els residus que generaven com si es tractés d’un pou mort que tot ho pogués engolir.

Per sort, la democràcia ens va portar també una certa consciència de què calia recuperar el país i vam començar a entendre, amb l’ajut dels moviments naturalistes, com n’és d’important no esgotar els recursos del medi en el qual vivim ni ofegar-lo. Però al poble on visc, no tothom ho veu així, sinó que hi ha la convicció –també entre els manaires de torn- que urbanitzar al preu que calgui és sinònim de progrés.

No es pas la primera vegada que ho dic, i em sembla que dissortadament tampoc no serà la darrera. Si més no, això és el que em fa pensar la gens respectuosa intervenció que aquests darrers dies s’està fent al darrer tram de la llera de l’Anoia. Si bé l’ACA ha donat permís per fer feines de “Neteja del riu Anoia al seu pas per un gual inundable, TM Martorell”, el que s’hi ha fet ha estat entrar al llit del riu amb màquines excavadores i arrencar de soca-rel tota la vegetació, a més d’excavar i treure del riu tot el mantell de terra vegetal d’ambdues ribes i eliminar, és clar,  tots els microorganismes que vivien en aquest medi juntament amb les tortugues, polles d’aigua, ànecs i diverses espècies d’amfibis que durant els darrers anys havien tornat a poblar el tram de l’Anoia que travessa Martorell.

Ara, quan un s’ho mira, només hi veu una gran canalització capaç d’engolir molts més metres cúbics d’aigua per segon. “S’ha fet net”, sentirem a dir; i tant que s’ha fet net! Però això ja no és un riu, és un desguàs, una claveguera o ves a saber què és. Però en aquest tram el riu torna a ser mort, i haver-ho de dir així a la Catalunya del 2011 causa una immensa tristor, perquè indica que ni administrats ni administradors no hem aprés gairebé res des que les aigües del riu baixaven artificialment acolorides els darrers anys del franquisme i els primers de la transició.

Fa quatre o cinc anys, vaig tenir la sorpresa i la sort de veure un blauet just a la desembocadura de l’Anoia, i em va causar molta alegria perquè la presencia d’aquest petit ocell és un dels indicadors del bon estat dels rius. Però és difícil que en torni a veure cap després de les desafortunades intervencions que s’hi fan des de la prepotència de creure que tot ens pertany i en podem fer el que vulguem. No ens pertany el món, com tampoc no ens pertany el riu ni la vida de cap ésser, per menut que sigui, que hi visqui, i faríem bé de ser una mica més humils a l’hora de pensar la relació entre la urbs i la natura.

Perquè, fet i fet, el problema que de debò tenim no és que un aiguat s’endugui un parell de cotxes riu avall, única cosa que se soluciona enviant les excavadores a mossegar les ribes del riu per fer-lo més ample i més profund. El problema de debò és molt més important i té a veure amb com encarem el fet d’haver-nos convertit en uns depredadors sense mesura. No sé si aquest problema no l’encarem per incapacitat o no ho fem per hipocresia; però la resposta, sigui quina sigui, és prou trista i diu ben poca cosa a favor de l’home. Al poble on visc no s’estimen els rius, i jo em pregunto que si ni tan sols som capaços d’estimar allò que la natura ens dóna, quin llegat deixarem als nostres  fills i néts? Perquè a ells els estimem, oi?

Ricard Garcia – Cupressus sempervirens