La segona sessió del cicle de conferències de la Fundació Fòrum Ambiental, “Polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic en el nou marc econòmic i financer”, va tenir lloc el passat 27 de setembre a l’Auditori de la Pedrera. (Veure aquí el resum de la primera).

Amb aquest títol, les expectatives del públic podien pressuposar-se molt elevades i el repte de satisfer-les va recaure sobre el catedràtic de física i actual Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Josep Enric Llebot.

La presentació i moderació del debat van anar a càrrec del Sr. Joan Vallbé i el Sr. Josep Maria Serena, representants del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya.

El Sr. Vallbè, que encetà la sessió dissertant sobre el paper dels enginyers en la mitigació del canvi climàtic, situà al segle XIX l’inici de l’emissió descontrolada de gasos a l’atmosfera, amb la invenció de la màquina de vapor. “En 2.000 anys, des de l’imperi romà fins a les tropes de Napoleó, el transport pràcticament no havia evolucionat”. Malgrat que el desenvolupament industrial no ha de limitar-se, opina Vallbè, no es pot deixar de tenir present la recent catàstrofe de Fukushima.

En el seu torn de paraula, el Sr. Llebot destacà la dificultat de parlar sobre el nou marc econòmic i financer, però bromejà sobre el seu costum de treballar amb la incertesa com a meteoròleg. També aclarí que no parlaria sobre el fenomen del canvi climàtic ni sobre la seva existència, que considerava un debat superat i ja consensuat per la comunitat científica. Tanmateix, durant el seu discurs sí que va realitzar un exhaustiu repàs sobre els convenis internacionals signats en la lluita contra el canvi climàtic i una previsió de diferents escenaris, però no va esmentar una política concreta de mitigació o d’adaptació.

Quin és el camí cap als 2ºC?

Segons Llebot, es poden seguir diferents camins per assolir un establiment de l’increment de la temperatura global a 2ºC respecte l’etapa preindustrial, xifra que en cas d’ésser superada comportaria indesitjables conseqüències ambientals. A més, aquest fou un dels acords establerts a la Conferència de les Parts (COP) número 16, realitzada a Cancún.

A la COP15 de Copenhaguen, en canvi, es va parlar d’una concentració “segura” de gasos d’efecte hivernacle, que es situa entre 350 i 400 parts per milió (ppm). Aquesta concentració, tal com mostrà el Dr. Llebot a través de diferents escenaris, asseguraria una variació de temperatura entre 2,0 i 2,4 ªC. Les concentracions actuals, però, estan ja al voltant de les 390 ppm; és a dir, fem tard.

D’altra banda, investigadors com ara Gavin Schmidt i David Archer parlen d’un altre indicador perquè la temperatura no pugi més de 2ºC: la capacitat de l’atmosfera per admetre 1.000 gigatones de carboni. Des de la Revolució Industrial s’han emès 500 gigatones de carboni, per tant, ja hem consumit la meitat del que pot assumir la nostra atmosfera. Si es continués emetent de la mateixa manera que a l’any 2008 (previ a la crisi), la possibilitat d’esgotar la meitat restant a l’any 2.100 seria del 70%.

El ponent no va dubtar en advertir a l’auditori que, si el procés de recuperació econòmica no incorpora aquests límits –en ppm, ºC o gigatones- viurem un increment de les emissions irreversible.

Llebot també va aprofitar per citar els estudis de l’expert Josep Canadell, director executiu del Global Carbon Project. “Si des d’ara fins al 2.020 féssim totes les transformacions possibles per trencar la carbonització de la nostra societat, aleshores la probabilitat de no superar les 1.000 Gt de carboni (o els 2ºC de temperatura) seria del 50%”. Per això caldrien unes taxes de mitigació del 6% i en la darrera dècada hem tingut un creixement de l’1,7%.

Reducció d’emissions per sectors

Així doncs, si la Unió Europea decideix implementar una veritable política de mitigació del canvi climàtic de cara al 2.050, cal aprimar les emissions globals en diferents àmbits, amb major o menor incidència. Els sectors que més deures tenen, amb una exigència del 95% de reducció són l’elèctric, el transport (75% pel que fa al combustible i 20% pel que fa l’eficiència energètica) i el domèstic (50% combustible i 45% sistemes de refrigeració-calefacció). A aquest rànquing el segueixen de prop el sector de l’agricultura i dels residus.

En termes econòmics, tot això representaria un 1,5% del PIB de tots els estats de la UE.

La conclusió del nou Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat, per contra d’allò esperat un cop presentats els objectius per al continent europeu, va ser que la tendència a Catalunya per al 2.020, si es mantenen les mateixes emissions del context de crisi, seria suficient per assolir els compromisos de l’estat català.

Crónica cortesia de Vanessa Bastida